WIKI APUNT BIOGRÀFIC
EL CASTELL DE MONTSORIU
-Com és
que s’aguanta allà solitari,
com és
que es demostra així tan esquiu
a dalt
d’eixa coma de mal arribar-hi
i enmig
d’una selva senyor o captiu?
Si els
roures l’esqueixen de tan arrelar-hi
i li
obren esquerdes dins seu fins el viu,
els
núvols amaguen son magre calvari
i els
vents se n’emporten bocins fins el riu.
Merlets
i finestres, llitera i armari
que
feren un dia l’interior joliu,
catifes
i sedes que feren d’estar-hi
hostal
confortable en l’hivern ombriu,
són
lluny, sense voltes, inhospitalari
és llar
sense flama i sense caliu.
El
llamp es vanava ahir d’arribar-hi,
el tro
removia son cos, Montsoliu,
i
esgranava amb ràbia el pobre rosari
dels
rocs que bastiren el seu senyoriu.
A baix
la riera l’esguarda, corsari,
i la
torrentera el mira pensiu
com una
quimera: espanta pensar-hi,
tan
lluny de la molsa del seu regadiu!
Sorrut,
dalt la coma, eixut, solitari,
esfinx
orgullosa, orgull de sectari,
escolta
la terra de baix com li diu:
-Què et
val la mar veure si no pots anar-hi?
Què et
val ser a la cima i allà dominar-hi
i ser
l’amenaça de tot Sant Feliu?-
La
torre esquerdada té un aire precari,
la
volta s’enguerxa, un
tros en desdiu
i
l’àliga cerca un lloc per baixar-hi
la
brossa que porta per fer-hi el seu niu.
Orgull
de l’altura, orgull de corsari,
de
vents i tempestes senyor, Montsoliu;
jo
penso venir-hi, jo penso tornar-hi:
voldria
guarir-lo de ser solitari.
Veient
la mort seva jo aprenc com es viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada