Joaquim i Dolors Horta

JOAQUIM HORTA I FERRER
Arbúcies 1914-1988

Va escriure aquest poema l’any 1973 amb motiu del centenari de l’Arbre de la Llibertat, plantat durant la Primera República espanyola com s’acostumava a fer després  de la Revolució Francesa.

L’ARBRE CENTENARI

Sota el teixit dels teus braços de fusta,
un segle d'història, Arbúcies, ha trenat.
Tot presidint la porticada plaça,
que és claustre, festa i mercat,
has conegut les gestes de la Vila.
Diades d'alegria, de pau i de temor.
...
I alçant al cel, les branques, amatent,
ets el símbol del treball i la llibertat.
...
Gegant inmòvil, arbre sagrat,
senyera airosa de la Vila:
Parla i explica la història
que guardes, fa cent anys.


TEORIA DEL PAISATGE

Plau-me escoltar la veu de la riera
quan l'aigua hi salta, clara, dansarina.
 De nit, temps de silenci, s'il·lumina
amb l'august guspireig de les estrelles.

Plau-me mirar-me aquest massis obscur,
-l'altiva serralada montsenyenca-
quan l'alba tímida al matí li envia
el tresor de la seva llum rogenca.

Plau-me contemplar el sol, mentre s'amaga
-amb joiells rosa i or de la posta-
a l'horitzó quan el dia s'apaga.

I plau-me omplir-me amb la bellesa pura
- encís de l'aigua, el sol i la muntanya-
d'aquest esclat sublim de la Natura.


DOLORS HORTA I GARRIGA
Arbúcies
Va guanyar un premi Ametista de poesia amb el següent poema: 

LA DONA
A la meva mare Pietat, a les seves amigues  Catalina, Quimeta,  Maria,  Vicenta... i a totes les dones que van haver  de sobreviure els anys difícils de la postguerra.

Els arbres despullats per una forta ventada

esguarden  un esperit frèvol

El temps  d’hivern
glaça el pas de la dona
vella, , sola, vençuda

Mes enllà, el do  de l’aigua fa estremir
el silenci  que reviu amb força

Persisteix dins seu el paisatge
quan amb el sac anaven bosc endins
patint, rient i renegant,
arribant  al final de la jornada
amb quaranta quilos a l’esquena

Trepitjaven cada racó de la muntanya
el Crous, el Serrat, el Mataró, l’Olivà, el Turó d’Arenys
Can Pau Torrent, Sant Feliu de Buixalleu, La Torre del Vent

Cada temporada agafaven el que la muntanya els  oferia:
terra de castanyer
glans tapades  per les fulles humides i fredes
ginesta vera tallada sense nusos
que  els hi deixava les mans plenes de nafres.

Al mig dia ja cansades ,
menjaven el que  la mare els havia preparat
poca cosa, era la postguerra.

Mentre  una reposava, l’altra somniava
el  seu futur de fantasia.
Tenien 15 anys.
S’explicaven els balls del diumenges de primavera
amb els xicots reclutats que baixaven de Santa Fe.

Algunes s’hi van casar,
d’altres els varen plorar molt
quan al marxar  les  van oblidar

A l’estiu  la muntanya
restava assossegada.
Buscaven una altra feina.
El cos descansava, però l’ànima confusa
perseguia un canvi que no arribava

La dona
ha reviscut  la imatge de cada companya.
Moltes ja no hi són
i les que viuen,
amb els genolls doblegats
carreguen ara, el dolor a l’esquena.

El sac d’un quintà i mig de records
de tristesa, de coratge, d’il·lusions,
               habitarà per sempre més a la muntanya 




Cap comentari:

Publica un comentari