+ Poetes

PERE RIBOT
Vilassar de Mar, Maresme1908 Girona 1997
Fou un poeta i sacerdot català. Va viure a Riells del Montseny.

L'AIRE DEL MONTSENY
He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l'aigua, el prat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire, l'aire del Montseny.


GEGANT DE PEDRA
Oh gegant de pedra,
dolç, no mai ferreny,
guaita del Montseny
i més alt que el cedre.

Vetlla el cim, la plana,
la pau i el combat
amb so de campana
de l'eternitat.


APEL·LES MESTRES

L A DONA DAIGUA 

A la vora de lestany
       de la muntanya
va filant son fus dargent
       la dona daigua.
La filosa, la té al cel,
       i el fil no manca,
que per fil enfusa el raig
      de lluna clara.
La lluna clara entretant
       se guaita en laigua
que emmiralla complaent
       sa cara pàl·lida.
Va cantant el rossinyol
       cançons galanes,
les granotes a compàs
       fan la tornada,
i lallotja filant
       son fil fe plata
per teixir-se un vel destiu
       per tantes ànimes.
Com la lluna no en sap res,
      somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
        cada vesprada.
Quan els hi ha robats ja tots
        la dona daigua,
La lluna destel a estel
        més raigs demana.



JAUME  BOFILL I MATES
GUERAU DE LIOST

LLETANIA DE LES PETITES HERBES

A mig camí de l'alzinar
     que dóna a casa vostra
inesperada us vaig trobar,
     cobricelat el rostre.

Cobricelat d'alzines i de pins
      i d'una ombrel·la experta,
per tal que el pogués heure més endins
     en fer la descoberta.
...
Vora la font, sota l'ombrí,
     perpleja la falzia.
Blauets senyalen el matí;
     roselles, el migdia.
...
Però tot d'una que revé,
     passat l’hivern, la vida,
tot el Montseny és un planter,
     una cançó florida;


BONAVENTURA CARLES ARIBAU

LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia,
dels núvols i del cel del lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira i neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i al mig del mar immens la mallorquina nau.


JOAN MARAGALL

DEL MONTSENY

Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmorteït de l'horabaixa)
em reprèn i em redona
la tristesa fecunda.

Passa una àliga al cel
que sembla que amb son vol l'espai s'eixampla,
i tot resta més buit i més quiet
quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.

A davant i al peu dels cims
Hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta oberta
i sols troba el silenci
arrupit pels racons de les estades,
i al bell mig del corral,
i al peu de les escales,/fins en la llar del foc
Déu meu!, allí el silenci.            


SALVADOR ESPRIU
EL MEU POBLEI JO
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uneix per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.



 JACINT VERDAGUER

LA VEU DEL MONTSENY
... la raça catalana és morta!

-Què dius?-Montseny respon -mai fou tan viva,
però ses mans no branden ja el glavi
sedent de sang, ni l'homicida llança,
sinó les eines del treball feixugues,
el timó de la nau i el de la rella.

Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies
sos puigs assolellats, ni tantes messes
amb llenç d'or abrigaren la planura.

Mai a sos ports volaren tants navilis,
com orenetes a son niu portant-li
presents de tots los regnes de la terra.
de trobadors novells tanta cantúria!

1 comentari:

  1. JOAN VINYOLI (CENTENARI (2014)
    Barcelona 1914-19 4

    D’UNA TERRA II

    M’alegrava d’anar sentint pel bosc
    el so de la destral del llenyataire,
    en la cremosa quietud de l’aire
    fragant de ruda i fum de lligabosc.

    Tu, llenyataire, com un déu abats
    arbres de somni, de llegenda obscura,
    en l’aire màgic de les soledats:
    allà a l’estiu el ventijol murmura,
    l’abella liba romanins fadats
    i corre una aigua cristal•lina i dura

    ResponSuprimeix