LLUÍS TORRES
Arbúcies,1906
Completament autodidacte començà la seva producció
poètica el 1929, any en el que va
entrar a la Caixa de pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
entrar a la Caixa de pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
ARBÚCIES
Mireu que n’és d’alegre
aquesta vila!
sempre nimbat té el
rostre de claror,
al fons reposa d’una
vall tranquil·la
i té les galtes fresques
de verdor.
I té els carrers oberts
i assolellats
i les cases clares i polides,
al passar davant seu sou
perfumats
del maig constant que
esclata a les eixides.
El riu que hi passa en
fa dos trossos bells,
du en el seu si de cent
fonts el riure clar,
té cada font una ombra i
cent ocells
i cada ocell cent
branques per cantar
És la vila tot llum, tot
alegria,
la vila de les hortes i
els jardins,
al matí el sol hi broda
orfebreria
i a la posta l’enjoia de
robins
CEL A ARBÚCIES
Aboca
al mirall de llunyanies,
Ací vas
ancorar la teva nau
Per
veure aquest racó que pressenties
D’un
verd tan verd com blau és el teu blau
El
nostre prec brodava tots els dies
El foc
d’un nou amor al teu palau
i,
mentrestant, enamorat, plovies
un crit
encès de llibertat I pau.
Cada
turó, de lluny, es disfressava
Com una
dona tremolosa i blava;
cada
torrent pintava el teu esguard;
cada
torrent pintava el teu esguard.
Els
Prats gronxaven nuditats d’estrella
I en la
cançó pairal de cada esquella
Parlaves
amb nosaltres cap al tard.
CAMÍ DE LA DONA D’AIGUA: EL SOLEI
Avall, d'esquena
a Arbúcies i a llevant
pel mig
de verdes hortes anguileja
planer
camí que mena al bell saltant.
No
lluny i al fons, se sent com joguineja
l’aigua
del riu. S´eixamplen entorn verdosos prats
i
plàtans en fileres el guarden pels
costat .
Enllà,
la carretera
uns arbres seculars la duen presonera .
I per
damunt del balanceig suau
de llur
brancatge altíssim
surt el
Montseny que besa el cèlic blau .
Un regatell de neu, com un
somrís, puríssim
de
verge adolescent, blanqueja en la congesta .
Les
Agudes, per sobre el cap de Grenys
trabuquen
cap ací l’altiva testa
amb aire amenaçant i els
ulls ferrenys.