PERE RIBOT
Vilassar de
Mar, Maresme1908 Girona 1997
Fou un poeta
i sacerdot català. Va viure a Riells del Montseny.
L'AIRE DEL
MONTSENY
He trobat el
meu terreny
i la meva
llibertat:
la muntanya,
l'aigua, el prat,
l'aire,
l'aire del Montseny.
Cada timba,
cada greny,
misteri de
soledat:
el parell,
l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.
Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire,
l'aire del Montseny.
GEGANT DE
PEDRA
Oh gegant de
pedra,
dolç, no mai
ferreny,
guaita del
Montseny
i més alt
que el cedre.
Vetlla el
cim, la plana,
la pau i el
combat
amb so de
campana
de
l'eternitat.
APEL·LES MESTRES
L A DONA D’AIGUA
A la vora de l’estany
de la muntanya
va filant son fus d’argent
la dona d’aigua.
La filosa, la té al cel,
i el fil no manca,
que per fil enfusa el raig
de
lluna clara.
La lluna clara entretant
se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
sa cara pàl·lida.
Va cantant el rossinyol
cançons galanes,
les granotes a compàs
fan la tornada,
i l’allotja filant
son fil fe plata
per teixir-se un vel d’estiu
per tantes ànimes.
Com la lluna no en sap res,
somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
cada vesprada.
Quan els hi ha robats ja tots
la dona d’aigua,
La lluna d’estel a estel
més raigs demana.
JAUME BOFILL I MATES
GUERAU DE LIOST
LLETANIA DE LES PETITES HERBES
A mig camí de l'alzinar
que dóna a casa vostra
inesperada us vaig trobar,
cobricelat el rostre.
Cobricelat d'alzines i de pins
i d'una ombrel·la experta,
per tal que el pogués heure més
endins
en fer la descoberta.
...
Vora la font, sota l'ombrí,
perpleja la falzia.
Blauets senyalen el matí;
roselles, el migdia.
...
Però tot d'una que revé,
passat l’hivern, la vida,
tot el Montseny és un planter,
una cançó florida;
BONAVENTURA CARLES ARIBAU
LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre
adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí en
la pàtria mia,
dels núvols i del cel del lluny
vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color
més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des
ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de
boira i neu,
guaites per un forat la tomba del
Jueu,
i al mig del mar immens la
mallorquina nau.
JOAN MARAGALL
DEL MONTSENY
Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmorteït de
l'horabaixa)
em reprèn i em redona
la tristesa fecunda.
Passa una àliga al cel
que sembla que amb son vol
l'espai s'eixampla,
i tot resta més buit i més quiet
quan s'ha perdut enllà. La fosca
avança.
A davant i al peu dels cims
Hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta
oberta
i sols troba el silenci
arrupit pels racons de les
estades,
i al bell mig del corral,
i al peu de les escales,/fins en
la llar del foc
Déu meu!, allí el silenci.
SALVADOR ESPRIU
EL MEU POBLEI JO
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uneix per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
JACINT
VERDAGUER
LA VEU DEL MONTSENY
... la raça catalana és morta!
-Què dius?-Montseny respon -mai fou tan viva,
però ses mans no branden ja el glavi
sedent de sang, ni l'homicida llança,
sinó les eines del treball feixugues,
el timó de la nau i el de la rella.
Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies
sos puigs assolellats, ni tantes messes
amb llenç d'or abrigaren la planura.
Mai a sos ports volaren tants navilis,
com orenetes a son niu portant-li
presents de tots los regnes de la terra.
de trobadors novells tanta cantúria!
JOAN VINYOLI (CENTENARI (2014)
ResponEliminaBarcelona 1914-19 4
D’UNA TERRA II
M’alegrava d’anar sentint pel bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l’aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l’aire màgic de les soledats:
allà a l’estiu el ventijol murmura,
l’abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal•lina i dura