Josep Aragay

WIKI APUNT BIOGRÀFIC

EL CASTELL DE MONTSORIU

-Com és que s’aguanta allà solitari,

com és que es demostra així tan esquiu

a dalt d’eixa coma de mal arribar-hi

i enmig d’una selva senyor o captiu?

Si els roures l’esqueixen de tan arrelar-hi

i li obren esquerdes dins seu fins el viu,

els núvols amaguen son magre calvari

i els vents se n’emporten bocins fins el riu.

Merlets i finestres, llitera i armari

que feren un dia l’interior joliu,

catifes i sedes que feren d’estar-hi

hostal confortable en l’hivern ombriu,

són lluny, sense voltes, inhospitalari

és llar sense flama i sense caliu.

El llamp es vanava ahir d’arribar-hi,

el tro removia son cos, Montsoliu,

i esgranava amb ràbia el pobre rosari

dels rocs que bastiren el seu senyoriu.

A baix la riera l’esguarda, corsari,

i la torrentera el mira pensiu

com una quimera: espanta pensar-hi,

tan lluny de la molsa del seu regadiu!

Sorrut, dalt la coma, eixut, solitari,

esfinx orgullosa, orgull de sectari,

escolta la terra de baix com li diu:

-Què et val la mar veure si no pots anar-hi?

Què et val ser a la cima i allà dominar-hi

i ser l’amenaça de tot Sant Feliu?-

La torre esquerdada té un aire precari,

la volta s’enguerxa, un tros en desdiu

i l’àliga cerca un lloc per baixar-hi

la brossa que porta per fer-hi el seu niu.

Orgull de l’altura, orgull de corsari,

de vents i tempestes senyor, Montsoliu;

jo penso venir-hi, jo penso tornar-hi:

voldria guarir-lo de ser solitari.

Veient la mort seva jo aprenc com es viu.