Sant
Jordi té un cavall blanc
que incansablement
galopa;
porta febre dins la sang
i una promesa a la
gropa.
Fa un renill d’inquietud
prop de cada poble on
passa
i exalta el desig perdut
i reviu la pensa lassa.
Sant
Jordi té un cavall blanc
d’ulls d’acer com un
centaure;
dóna la lluita el pit
franc
a cada llamp i a cada
aura.
Va cada any amb més braó
de València a França,
des de la mar a Aragó
ferm el trot i alta la
llança.
Sant
Jordi té un cavall blanc
ferrat amb punxes
d’estrella;
amb la cua espolsa el
fang
de cada barra vermella.
Si és dòcil a l’esperó,
és manyac al cop de
brida
i al front hi porta el
petó
de milers d’albes de
vida.
Sant
Jordi té un cavall blanc
prenyat d’ardors i de
fúries;
picarolen el seu flanc
les amors de vint
centúries.
La rosa del seu neguit
virolada de quimeres,
duu un esclat de cada
pit
i traspassa les
fronteres.
Sant
Jordi té un cavall blanc
amb el pitral ple
d’història
i en el trot del ning i el nang
del campanar de la
Glòria.
L’abril el rep encisat,
matisat de llums i aroma
i amb tot l’aire
esgarrifat
de blau, de càntics i
ploma.
Sant
Jordi té un cavall blanc.
Un cavall blanc com un
astre.
Vencedor, salta el
barranc;
com un vent s’endú el
malastre.
Ara passa. Ja és ací…!
Aixeca el cor,
Catalunya,
que dins l’alba del camí
el Drac maleït
s’allunya.
