Arbúcies 1914-1988
Va escriure aquest poema l’any 1973 amb motiu del centenari de l’Arbre de la Llibertat, plantat durant la Primera República espanyola com s’acostumava a fer després de la Revolució Francesa.
L’ARBRE CENTENARI
Sota el teixit dels teus braços de fusta,un segle d'història, Arbúcies, ha trenat.
Tot presidint la porticada plaça,
que és claustre, festa i mercat,
has conegut les gestes de la Vila.
Diades d'alegria, de pau i de temor.
...
I alçant al cel, les branques, amatent,
ets el símbol del treball i la llibertat.
...
Gegant inmòvil, arbre sagrat,
senyera airosa de la Vila:
Parla i explica la història
que guardes, fa cent anys.
TEORIA DEL PAISATGE
Plau-me escoltar la veu de la riera
quan l'aigua hi salta, clara, dansarina.
De nit, temps de silenci, s'il·lumina
amb l'august guspireig de les estrelles.
Plau-me mirar-me aquest massis obscur,
-l'altiva serralada montsenyenca-
quan l'alba tímida al matí li envia
el tresor de la seva llum rogenca.
Plau-me contemplar el sol, mentre s'amaga
-amb joiells rosa i or de la posta-
a l'horitzó quan el dia s'apaga.
I plau-me omplir-me amb la bellesa pura
- encís de l'aigua, el sol i la muntanya-
d'aquest esclat sublim de la Natura.
DOLORS HORTA I GARRIGA
Arbúcies
Va guanyar un premi Ametista de poesia amb el següent poema:
LA DONA
A la meva mare Pietat, a les seves amigues Catalina, Quimeta, Maria,
Vicenta... i a totes les dones que van haver de sobreviure els anys difícils de la
postguerra.
Els arbres despullats per una forta ventada
esguarden un esperit frèvol
El temps
d’hivern
glaça el pas de la dona
vella, , sola, vençuda
Mes enllà, el do de l’aigua fa estremir
el silenci
que reviu amb força
Persisteix dins seu el paisatge
quan amb el sac anaven bosc endins
patint, rient i renegant,
arribant
al final de la jornada
amb quaranta quilos a l’esquena
Trepitjaven cada racó de la muntanya
el Crous, el Serrat, el Mataró, l’Olivà, el
Turó d’Arenys
Can Pau Torrent, Sant Feliu de Buixalleu, La
Torre del Vent
Cada temporada agafaven el que la muntanya els oferia:
terra de castanyer
glans tapades
per les fulles humides i fredes
ginesta vera tallada sense nusos
que els
hi deixava les mans plenes de nafres.
Al mig dia ja cansades ,
menjaven el que
la mare els havia preparat
poca cosa, era la postguerra.
Mentre
una reposava, l’altra somniava
el seu
futur de fantasia.
Tenien 15 anys.
S’explicaven els balls del diumenges de
primavera
amb els xicots reclutats que baixaven de Santa
Fe.
Algunes s’hi van casar,
d’altres els varen plorar molt
quan al marxar
les van oblidar
A l’estiu
la muntanya
restava assossegada.
Buscaven una altra feina.
El cos descansava, però l’ànima confusa
perseguia un canvi que no arribava
La dona
ha reviscut la imatge de cada companya.
Moltes ja no hi són
i les que viuen,
amb els genolls doblegats
carreguen ara, el dolor a l’esquena.
El sac d’un quintà i mig de records
de tristesa, de coratge, d’il·lusions,
habitarà per sempre més a la muntanya 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada